Menu

L'agonia d'un espai emblemàtic

El teatre l'Artesà porta 24 anys tancat i el seu futur és una incògnita

Va ser a la Festa Major de 1988 quan l’actriu Amparo Moreno va avisar el públic que semblava que algunes zones del segon pis s’ensorraven. Aquella va ser la darrera representació que es va fer al teatre de l’Artesà. Als pocs dies la regidoria de Cultura el tancaria assegurant que hi havia «perill d’ensorrament de les estructures de l’edifici».

La dècada dels 70 havia iniciat el seu declivi quan les principals activitats, teatre i cinema, van patir la competència de la televisió. En pocs anys, tres dels quatre cinemes del Prat tancarien les portes.

 

Els darrers dies

L’inactivitat de finals dels 70 i principi dels 80 va portar al periòdic Delta a iniciar l’any 1982 la campanya «Salvem l’Artesà», sent la seva principal plataforma. El teatre es tornaria a llogar per l’assaig de diverses companyies. L’actriu Núria Espert en una entrevista es mostrava indignada pel seu estat: «Això és una vergonya. És un suicidi cultural extraordinari», i afegia que «amb una vintena part del que val una campanya electoral, el Centre Artesà es manté deu anys».

 

Diverses companyies obririen el camí pels nous usos que revitalitzarien l’espai en els seus darrers anys de vida: teatre, festivals infantils, festes de carnestoltes i cap d’any, concerts, cants corals, festivals de ballet, revistes, passis de moda, assemblees veïnals i d’entitats, mítings polítics...

 

Lloguer i tancament

La junta de propietaris de l’Artesà agrupava unes 70 famílies en una situació de propietat col·lectiva legalment molt complicada. Molts titulars havien mort sense transferir l’herència dels títols, els estatuts antiquats no s’adaptaven a la legislació i impedien qualsevol activitat econòmica. La situació no es va regularitzar fins el 1986 quan es va convertir en Centre Artesà SA.

 

Això va possibilitar que el febrer de l’any següent s’acordés amb l’Ajuntament un lloguer del teatre i la pista exterior a raó de 140.000 ptes mensuals durant 20 anys, amb el compromís d’invertir 15 milions en 10 anys per adaptar-lo al reglament general d’espectacles. La coincidència amb les eleccions municipals no va ser desaprofitada per IC que va engegar la campanya «l’Artesà de tots» amb una programació d’actes continuats que sense invertir en la rehabilitació van agreujar el deteriorament de l’edifici forçant el tancament en un any.

 

L’escletxa entre propietaris, certs sectors de la població, i l’Ajuntament, es va fer abismal, obrint-se un període de desconfiança mútua que va retardar la solució del problema molts anys. El consistori seria acusat d’incomplir l’acord, agreujar la degradació i d’haver practicat una política cultural inadequada. Aquesta acusació remetia a un encès debat sobre la gestió del futur equipament. Tot i la teòrica coincidència en que l’espai havia de ser un equipament sociocultural pel casc antic la por a un possible «dirigisme municipal» era contrarestada amb propostes de gestió basades en organismes de direcció compartida (Ateneu, Fundació, Consorci...) on les entitats del poble estesin representades i s’evités la direcció de tècnics municipals.

 

Acords bloquejats

El nivell d’inversió per rehabilitar el teatre s’incrementava cada any, si abans del tancament es xifrava en 15 milions de ptes, l’any 1993 ja es parlava de 500. El manteniment era inabastable pels propietaris i l’Ajuntament s’hi negava a fer cap inversió en un espai de propietat privada mentre continuava pagant un lloguer mensual sense fer-ne cap ús. Això encetaria un període de negociacions, la lentitud de les quals va suposar un augment de la rumorologia. L’acusació de voler que l’espai es deteriorés fins ensorrar-se anava a les dues bandes, al consistori perquè evitaria el condicionament i als propietaris perquè podrien especular amb els terrenys davant el que era un negoci inviable. De fons l’amenaça de l’expropiació municipal a la que els propietaris deien que respondrien amb un procés judicial per incompliment de contracte.

 

El tancament del cafè entre el maig i el desembre de 1994 per mal estat va esverar als accionistes. A l’assemblea del 30 de juny el president, Albert Feu, va informar que l’Ajuntament havia fet una primera oferta de compra «absolutament inacceptable». Cent milions de pessetes va ser una xifra que la junta considerava baixa i va continuar en la recerca d’altres compradors. Les llargues negociacions desembocarien en el preacord de compra de maig de 1999 per un valor de 237 milions.

 

Esclata la polèmica

El preacord havia de ser ratificat per les dues parts, aprovant-se al ple de 26 de maig i quedant pendent per la junta de propietaris que fins el 27 de juny no faria l’assemblea. Tot i això el butlletí municipal de juny va anunciar: «L’Ajuntament compra l’Artesà». Un titular electoralista de cara a les eleccions municipals d’aquell 13 de juny. L’indignació no es va fer esperar. Que l’Ajuntament no havia comprat l’Artesà va quedar evidenciat quan l’assemblea de propietaris va rebutjar el preacord esclatant una forta polèmica a l’interior de l’entitat.

 

Alguns socis van acusar al president Feu de diverses irregularitats i d’haver pactat un preu molt inferior a canvi d’adjudicacions d’obres de l’Ajuntament per la seva constructora. Aquest fet és prou versemblant quan es compara el període 94-97 en que l’empresa va fer 2 obres per 190 milions de ptes amb l’espectacular creixement que es va produir a partir del preacord, en el període 1998-2000, on van facturar 32 obres per 580 milions de pessetes.

 

L’Ajuntament el compra

No seria fins el 8 d’abril de 2003 que l’Ajuntament va comprar l’edifici per 3,5 milions d’€ (610 milions de ptes). Les eleccions municipals del 25 de maig tornaven a planar en el paisatge de fons. L’alcalde Tejedor va dir: «s’ha de recuperar com a espai de relació social vinculat al nucli antic, i ha de ser el punt de referència del teatre de la ciutat». El debat estava en com fer-ho.

 

El condicionament suposava una enorme despesa i la possibilitat que el consistori l’enderroqués i el construís de nou agafava força com a opció més rentable. El catàleg de patrimoni històric de l’any 2002 on es fixa la protecció de l’edifici conclou que: «n’aconsellaven la deconstrucció». Per tant, l’edifici actualment només té protegides la façana i el cafè mentre que el teatre apareix amb la categoria de «substituïble» possibilitant-se el seu enderrocament.

 

Aquest fet explica que durant deu anys les intervencions al teatre hagin estat mínimes, limitant-se a tapiar les entrades i reparar la coberta per evitar els efectes de la pluja i dels coloms, fet encara no resolt. Han passat uns quants anys des de que el regidor de cultura, Antoni Rodés, va dir al ple de gener de 2006 que «en dos o tres mesos arribaria el pla d’usos» que havien encarregat a la Diputació, una necessitat prèvia a qualsevol actuació a l’edifici. Des de llavors la resposta dels successius regidors de cultura era que estava «en fase d’elaboració».

 

Caldrà esperar anys

El PAM 2011-2015 no recull ni una línia sobre l’Artesà. El regidor de cultura, David Vicioso, ha respost a la Riuada que l’objectiu per aquesta legislatura és: «definir un programa de continguts i un pla d’usos», i aclareix que en les actuals circumstàncies de crisi «les nostres prioritats són molt clares». I són unes altres. El Cèntric amb un cost de 21 milions d’€ no ha deixat pressupost per a més, la Capsa continua esperant i sembla que està davant a la cua i l’oferta teatral municipal la cobreix el Modern. Tot fa preveure que l’Artesà pot continuar degradant-se molts anys.

 

Tornar al principi

Seccions

Notícies

Sobre el projecte

Segueix-nos