En el futbol esdevenen quan un davanter esguerra una ocasió claríssima de gol o bé quan un porter o un defensa regalen la pilota al contrari. Sovint els regidors  també l’espifien, però per via oral. Heus aquí un recorregut per diferents tipologies de la pífia consistorial:

La pixada fora de test: Argumentació disbaratada per justificar una decisió. El regidor d’esports José Luis Olivera (PSC) es defensava així per haver suprimit el Gran Premi de Marxa Ciutat del Prat: “Hay niños que solo comen caliente gracias a las becas comedor. Esa es nuestra prioridad”. La pixada fora de test sol donar-se amb total inconsciència per part de l’orador, convençut d’haver fet saltar alguna llagrimeta al públic present.

La traïció de la ment: Dins l’imaginari del PP hi ha conceptes que van incorporats a les ments dels afiliats com autèntics microxips . És el cas de“Paddle” o  “joven emprendedor”. Melissa Sáez (PP) criticava a Olivera per haver “desanimat” un empresari que volia construir unes pistes de paddle al parc fluvial. “Ni joven ni emprendedor, era el director comercial de una empresa”, va contestar el socialista.

Silenci dubtós: En el debat polític s’utilitza el silenci per mostrar indiferència envers els arguments de l’adversari, però això no sempre val. Jordi Gili (CIU), cansat de sentir que la Generalitat governada pel seu partit és la culpable de l’ERO presentat per la Fundació Rubricatus, va assegurar que el govern havia complert amb els pagaments de 2011 i que no hi ha cap indici de retallada. El silenci per part de l’equip de govern en un tema tan delicat no s’entén. Diuen que qui calla consent.

Guerra del totxo Ara un dels arguments més de moda entra la classe política és llençar-se les totxanes pel cap. Aquests instruments de construcció que en altre temps, no gaire llunyà, els cobrien d'or ara serveixen com a arma política. “El Prat Nord trigarà molt a fer-se, és la fi de la vostra cultura del totxo”, acusa Antonio Gallego al govern municipal. Duarte, té per costum respondre-li amb València i Marina d'Or.

“Dame argo” Un altre leitmotiv de l'època és que no hi ha diners. “No tenim seguretat pressupostària per fer tot el que apareix al PAM”, afirmava Rafa Duarte. Molt de compte perquè l'alcalde ho té molt clar, així que prepareu les vostres carteres: “us heu de fer la idea que no hi ha sortida possible d'on estem si no pugem els impostos. L'IBI s'ha d'incrementar i la gent ha de pagar més”. Sens dubte una gran notícia pels aturats i pels que ja no tenen ni subsidis...

El gran germà us vol vigilar Ja sabem que els partits conservadors tenen certa obsessió amb la seguretat. L'última moda són les càmeres de seguretat. A l'octubre es van proposar al ple per part dels seients del PP. Argument: més protecció dels béns i llibertat de les persones. Posició: les zones amb index elevat de delictes. Segurament la presència de càmeres pot evitar delictes, però clar, pot motivar a cometre'ls igualment però fora de pla. Els canvis constants de zones conflictives podrien convertir El Prat en un autèntic Show de Truman. Això sí, la venda dels drets televisius podrien arreglar els problemes financers de l'ajuntament.